1. INTRODUCCIÓ

Des dels seus inicis, el Treball Social Comunitari (TSC) ha tingut un paper rellevant en la intervenció social a Catalunya, especialment en la implicació de la ciutadania per millorar les condicions de vida als barris. Al llarg del temps, aquesta mirada ha impulsat processos orientats a la transformació del territori, consolidant-se com una eina clau per abordar les desigualtats des d’un compromís amb el benestar col·lectiu. Malgrat aquestes aportacions, la pràctica comunitària es troba sovint amb dificultats que condicionen el desenvolupament dels processos participatius. En aquests contextos apareixen tensions relacionades amb la presa de decisions, la dificultat perquè totes les veus siguin escoltades en igualtat de condicions, la confusió de rols o una certa inoperància organitzativa. Aquestes situacions generen sovint desgast i desconnexió, posant en risc la sostenibilitat dels projectes. Davant d’aquest escenari, es fa necessari revisar models d’organització que, més enllà de la teoria, ofereixin eines pràctiques per a una participació més estructurada i inclusiva. En aquest sentit, la sociocràcia apareix com una proposta de governança que comparteix valors fonamentals amb el TSC, plantejant una estructura de cercles i una presa de decisions per consentiment que busca una distribució més horitzontal del poder (Rau & Koch-González, 2018). La rellevància d’aquest Treball de Fi de Grau rau en el fet que la sociocràcia ha estat poc explorada des de l’àmbit acadèmic del Treball Social a casa nostra. Analitzar-la permet obrir una mirada nova sobre com el professional, des d’un rol de facilitador, pot acompanyar els processos col·lectius de manera més coherent amb els principis d’autogestió i apoderament. L’objectiu central d’aquest treball és explorar el potencial del model sociocràtic per millorar l’organització en espais comunitaris, identificant tant les seves potencialitats com els seus límits. L’estructura del treball s’organitza en un marc teòric que analitza els reptes actuals del TSC i els fonaments de la sociocràcia; una metodologia qualitativa basada en entrevistes a professionals experts; i, finalment, l’anàlisi de resultats i les conclusions que busquen aportar una reflexió crítica sobre la seva aplicabilitat. L’interès per aquesta recerca neix d’una motivació personal i del contacte directe amb organitzacions que ja funcionen sota aquest model. Observar de primera mà com la distribució clara de rols i el consentiment poden transformar les dinàmiques de grup em va portar a plantejar si aquests elements podrien mitigar les dificultats habituals de la intervenció comunitària. Per tant, aquest treball no pretén presentar la sociocràcia com una solució universal, sinó com una estratègia que mereix ser valorada pel Treball Social per la seva capacitat de generar «associacions igualitàries» i processos de canvi més robustos.    

2. MARC TEÒRIC

2.1 El Treball Social Comunitari

2.1.1 Definició i conceptes clau

El Treball Social Comunitari (TSC) constitueix una de les dimensions fonamentals del Treball Social, orientada a la intervenció en l’àmbit col·lectiu i territorial. A diferència del treball amb casos, centrat en l’atenció individual o familiar, el TSC situa la comunitat com a subjecte d’intervenció i com a espai de transformació social (Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya [TSCAT], 2016; Pastor Seller, 2015). Segons Marchioni (1999), no es tracta únicament d’un conjunt de tècniques participatives, sinó d’una manera d’entendre l’acció social basada en la construcció de vincles, l’organització col·lectiva i el desenvolupament de processos comunitaris sostinguts en el temps. En aquest marc, el TSC es defineix com un procés professional que promou la participació activa de la població en la identificació de necessitats, en l’anàlisi de les causes de les problemàtiques socials i en la construcció de respostes col·lectives (Ballester, 2013; Pastor Seller, 2004). Aquesta definició implica entendre la comunitat no només com un espai geogràfic delimitat, sinó com una xarxa de relacions socials, de conflictes, d’interessos i de potencialitats compartides. En aquesta línia, Cortés (2014) destaca que la comunitat és, alhora, l’objecte sobre el qual s’intervé i l’horitzó de transformació social que es pretén construir mitjançant l’acció col·lectiva. Els fonaments conceptuals del TSC es nodreixen de la pedagogia crítica i de les perspectives d’organització i desenvolupament comunitari. Des de la pedagogia crítica, Freire (1970) entén la participació com un procés d’apoderament i de construcció de consciència col·lectiva, en què les persones passen de ser objectes d’intervenció a esdevenir subjectes actius de canvi. Des del camp del desenvolupament comunitari, autors com Marchioni (1999) i Pastor Seller (2015) posen l’accent en la mobilització de recursos locals, el treball en xarxa i la necessitat de processos col·lectius de llarg recorregut per fomentar l’autogestió i la democràcia participativa al territori. Entre els conceptes clau que estructuren el TSC, seguint les aportacions de Pastor Seller (2004, 2010) i Cortés (2014), destaquen:

• Participació, entesa com la implicació real de la ciutadania en els processos de decisió i no únicament com a consulta formal, vinculada a la transferència de poder i a la corresponsabilitat en la gestió de les polítiques i recursos locals (Pastor Seller, 2004; TSCAT, 2016).
• Apoderament (empowerment), concebut com el procés mitjançant el qual les persones i col·lectius augmenten la seva capacitat d’incidir en les decisions que afecten les seves condicions de vida i passen de posicions de dependència a posicions de protagonisme (Cortés, 2014; Freire, 1970).
• Organització comunitària, referida a la creació d’estructures i dinàmiques que permetin sostenir l’acció col·lectiva en el temps, articulant lideratges, espais de trobada i mecanismes de decisió compartida (Carrasco, 2020; Marchioni, 1999).
• Treball en xarxa, com a estratègia de coordinació entre actors socials, serveis i entitats del territori per abordar problemàtiques complexes des d’una lògica de complementarietat i sinergia (Ballester, 2013; Pastor Seller, 2015).
• Governança col·lectiva, vinculada a formes més horitzontals i compartides de presa de decisions, on administracions, entitats i ciutadania participen en la definició, implementació i avaluació de les polítiques i projectes comunitaris (Pastor Seller, 2010; TSCAT, 2016).

Aquesta base conceptual situa el TSC com una pràctica orientada no només a la resolució de problemàtiques concretes, sinó també a la transformació de les relacions de poder i de les dinàmiques organitzatives dins dels espais comunitaris. Des d’aquesta perspectiva, la manera com es prenen les decisions i com es distribueix la responsabilitat dins dels grups esdevé un element central de l’anàlisi, especialment en contextos on es vol promoure l’autonomia, l’apoderament col·lectiu i la sostenibilitat dels projectes comunitaris (Pastor Seller, 2004; Cortés, 2014).          

2.1.2 Els orígens i evolució del TSC a Catalunya

Els orígens del Treball Social Comunitari a Catalunya s’inscriuen en el context de transformacions socials, urbanístiques i polítiques de les dècades de 1960 i 1970, marcades per l’expansió dels barris perifèrics, les desigualtats en l’accés als serveis bàsics i l’emergència del moviment veïnal. En aquest període, diverses iniciatives de “treball de barri” impulsades per entitats com Càritas, parròquies i professionals del treball social van començar a desenvolupar pràctiques d’intervenció comunitària orientades a l’organització del veïnat, la millora de les condicions de vida i la reivindicació de drets socials (Casanovas et al., 2020; Carrasco, 2020). Segons l’anàlisi històrica del Seminari Permanent d’Història del Treball Social a Catalunya, el TSC en aquests inicis es caracteritzava per una forta vinculació amb els moviments socials i, especialment, amb el moviment veïnal urbà, que va jugar un paper clau en la denúncia de les mancances urbanístiques, la precarietat habitacional i la manca d’equipaments als barris populars. Les treballadores socials comunitàries desenvolupaven tasques d’acompanyament, dinamització i enllaç entre el veïnat, les associacions i les institucions, contribuint a crear espais col·lectius de deliberació i acció (Casanovas et al., 2020). Amb la transició democràtica i la progressiva configuració dels serveis socials públics, el Treball Social Comunitari va anar incorporant-se, de manera desigual, en l’acció de les administracions locals i en el disseny de polítiques socials de proximitat. Aquest procés va comportar alhora oportunitats i tensions: d’una banda, la institucionalització del TSC permetia consolidar equips i projectes en el territori; de l’altra, la lògica administrativa i la gestió per programes podien limitar el caràcter crític, participatiu i transformador de les experiències comunitàries (Ballester Frago, 2016; Casanovas et al., 2020). En les darreres dècades, l’evolució del TSC a Catalunya s’ha vinculat a la redefinició del sistema de serveis socials, a l’aparició de noves problemàtiques socials i a la necessitat de treballar des de perspectives de desenvolupament comunitari, interculturalitat i cohesió social. Diversos estudis comparats han posat de relleu com el rol dels i de les professionals ha anat passat d’una funció predominantment assistencial a una funció de facilitació de processos col·lectius, treball en xarxa i impuls de models de participació i governança compartida (Ballester Frago, 2016; Cortés, 2014). Aquest recorregut històric permet entendre el TSC no com un camp recent, sinó com una tradició d’intervenció arrelada en la lluita per la millora de les condicions de vida i en la construcció de comunitats més justes i cohesionades. Alhora, posa de manifest els debats vigents sobre fins a quin punt les pràctiques comunitàries actuals són capaces de mantenir un enfocament transformador en un context marcat per la burocratització, la precarietat dels recursos i les noves formes de desigualtat social (Carrasco, 2020; Casanovas et al., 2020).  

2.1.3 Reptes i dificultats en la participació actual

Malgrat el reconeixement normatiu i discursiu de la participació com a eix central del Treball Social Comunitari, la seva implementació efectiva en els espais comunitaris presenta dificultats significatives. Existeix una distància entre la participació promoguda des de les institucions i la participació real amb capacitat d’incidència en la presa de decisions (Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya, 2016; Cortés, 2014). Aquesta bretxa posa en qüestió fins a quin punt els mecanismes participatius actuals garanteixen una distribució efectiva del poder. Un dels reptes principals és la progressiva institucionalització dels espais comunitaris que, si bé ha permès consolidar recursos i estructures estables, també ha introduït lògiques burocràtiques i administratives que poden limitar la flexibilitat i l’autonomia dels processos col·lectius. La gestió per programes, els terminis administratius i les exigències de rendició de comptes sovint condicionen els ritmes comunitaris, que requereixen temps, confiança i continuïtat per consolidar-se (Ballester Frago, 2016; Casanovas et al., 2020). A més, la participació es veu afectada per desigualtats internes dins dels grups i comunitats. Factors com el capital cultural, la disponibilitat de temps, la posició socioeconòmica o el domini del llenguatge tècnic poden generar asimetries en la capacitat d’intervenció en els espais deliberatius (Cortés, 2014; Freire, 1970). Això pot provocar que determinades veus tinguin més pes que d’altres, reproduint dinàmiques de poder que el mateix Treball Social Comunitari pretén transformar. Un altre element rellevant és la fragilitat dels vincles associatius en un context marcat per la precarietat laboral, la mobilitat residencial i la diversificació de les formes de participació. Les noves dinàmiques socials han modificat la manera com les persones s’impliquen en projectes col·lectius, sovint amb compromisos més intermitents o puntuals, fet que dificulta la sostenibilitat dels projectes comunitaris i la continuïtat dels lideratges (Carrasco, 2020). En aquest escenari, la presa de decisions esdevé un dels àmbits més complexos de la pràctica comunitària. Les assemblees obertes o els espais participatius poden derivar en processos poc operatius, amb dificultats per arribar a acords, gestionar el conflicte o distribuir responsabilitats de manera clara. Tal com assenyalen diferents estudis sobre intervenció comunitària, la manca d’estructures clares de governança pot generar desgast, desmotivació i abandonament per parte dels participants (Ballester Frago, 2016; Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya, 2016). Davant aquests reptes, es fa evident la necessitat de repensar els models organitzatius i els mecanismes de presa de decisions en els espais comunitaris. El Treball Social Comunitari es troba, així, davant el repte de combinar el seu compromís amb la participació democràtica amb la recerca d’eines que permetin millorar l’eficiència, la claredat organitzativa i la sostenibilitat dels processos col·lectius (Cortés, 2014; Ballester Frago, 2016).

2.2 La Sociocràcia

La paraula sociocràcia, etimològicament provinent del llatí socius (company) i del grec kratos (autoritat), es refereix al govern de les persones que comparteixen un mateix objectiu col·lectiu (Buck & Villines, 2007). A diferència dels models de democràcia representativa basats en la llei de la majoria, la sociocràcia proposa un sistema de governança en què les decisions es prenen per consentiment dins d’una estructura organitzada per cercles interconnectats (Buck & Villines, 2007; Rau & Koch-González, 2018). Des de la perspectiva de la intervenció social, aquest model posa l’accent en la participació activa, la coresponsabilitat i una distribució més horitzontal i equitativa del poder dins dels col·lectius i organitzacions (Terlato, 2018). En aquest sentit, la sociocràcia s’integra en el debat actual sobre governança participativa com una eina per millorar la qualitat dels processos deliberatius i la capacitat real d’incidència de les persones en les decisions que afecten la seva quotidianitat. No es planteja com un substitut dels sistemes democràtics generals, sinó com un complement metodològic que ofereix maneres concretes d’organitzar-se i prendre decisions de forma col·lectiva en grups petits, organitzacions i projectes comunitaris (Christian, 2016; Rau & Koch-González, 2018).  

2.2.1. Els orígens de la sociocràcia

El terme sociocràcia apareix per primera vegada al segle XIX en l’obra d’Auguste Comte, que el va utilitzar per referir-se a una forma d’organització social basada en la cooperació i l’ordre racional, tot i que sense desenvolupar un model operatiu aplicable a la pràctica (Buck & Villines, 2007). El desenvolupament pràctic de la sociocràcia es produeix a la segona meitat del segle XX als Països Baixos, de la mà de Gerard Endenburg, enginyer i empresari, que va integrar aportacions de la cibernètica i la teoria de sistemes amb valors democràtics i quàquers, configurant un model organitzatiu basat en cercles interconnectats i presa de decisions per consentiment (Romme, 1995; Buck & Villines, 2007). Aquest model, conegut inicialment com a “mètode d’organització de cercles sociocràtics”, demostrava que era possible combinar l’eficiència en la gestió amb una participació real de tots els membres del grup en la presa de decisions (Romme, 1995). A partir dels anys 2000, la sociocràcia es va començar a sistematitzar i difondre internacionalment, especialment a través de les aportacions de Buck i Villines (2007) i, posteriorment, de Rau i Koch-González (2018), que en van adaptar els principis a contextos cooperatius, educatius i comunitaris. En l’actualitat, la sociocràcia ha transcendit el món empresarial per esdevenir una “tecnologia social” utilitzada en entitats del tercer sector, cooperatives d’habitatge i projectes d’acció comunitària que busquen formes de participació més estructurades i equitatives. Aquesta evolució respon a la necessitat de trobar models organitzatius coherents amb valors democràtics, capaços de gestionar la complexitat de les relacions humanes sense caure ni en l’autoritarisme ni en la inoperància de les assemblees desestructurades (Terlato, 2018; Rau & Koch-González, 2018).  

2.2.2. Principis bàsics del model sociocràtic

La sociocràcia es fonamenta en quatre principis estructurals que regulen tant l’organització interna com els processos de presa de decisions. Aquests principis configuren un model de governança que busca distribuir el poder de manera més equilibrada, garantir la participació efectiva i dotar l’organització d’un funcionament clar i estructurat (Buck & Villines, 2007; Rau & Koch-González, 2018).

1. a) Organització en cercles L’estructura sociocràtica es basa en cercles de treball amb autonomia per prendre decisions dins del seu àmbit de responsabilitat. Cada cercle té una finalitat definida i unes competències delimitades, fet que permet distribuir el poder i evitar la concentració de decisions en un únic òrgan central (Buck & Villines, 2007). Els cercles constitueixen espais de treball amb capacitat real de decisió sobre el seu àmbit d’actuació, cosa que facilita la claredat organitzativa, evita duplicitats i afavoreix un funcionament més eficient (Rau & Koch-González, 2018). Aquesta configuració resulta especialment rellevant en contextos comunitaris amb múltiples actors implicats, ja que permet adaptar l’estructura a les necessitats canviants mitjançant la creació de nous cercles o subcercles, constituint la base sobre la qual es desenvolupen la resta de principis sociocràtics.
2. b) Presa de decisions per consentiment El consentiment és el mecanisme central de decisió en la sociocràcia. No implica unanimitat ni acord total, sinó absència d’objeccions raonades; una objecció es considera vàlida quan es fonamenta en el risc que la proposta pugui perjudicar el grup o impedir l’assoliment dels seus objectius (Buck & Villines, 2007). Aquest sistema desplaça la lògica de majoria-minoria pròpia de la votació tradicional i promou la reformulació col·lectiva de les propostes, de manera que les objeccions es conceben com a contribucions per millorar-les (Rau & Koch-González, 2018). A més, les decisions adoptades per consentiment tenen caràcter provisional i revisable, fet que afavoreix l’aprenentatge organitzatiu i l’adaptació als canvis de context (Romme, 1995).
3. c) Doble enllaç entre cercles El principi del doble enllaç garanteix la connexió entre els diferents nivells de l’organització. Cada cercle està vinculat amb el cercle superior mitjançant dues persones: una amb funcions de coordinació operativa i una representant escollida pel mateix cercle, ambdós amb el mateix pes en la presa de decisions (Rau & Koch-González, 2018). Aquest sistema assegura la comunicació bidireccional i evita que els cercles funcionin de manera aïllada, ja que les decisions dels nivells superiors incorporen les perspectives dels cercles de base i, alhora, aquests poden comprendre millor els acords que afecten el conjunt de l’organització (Romme, 1995). El doble enllaç contribueix a reduir la verticalitat jeràrquica pròpia dels models tradicionals i promou una governança distribuïda orientada a la coherència global del projecte col·lectiu (Terlato, 2018).
4. d) Elecció de rols per consentiment L’assignació de rols constitueix el quart principi estructural. A diferència de models basats en la votació majoritària o la designació jeràrquica, la sociocràcia estableix un procés transparent de nominació i argumentació: les persones membres proposen candidatures de manera oberta, exposen els motius de la seva elecció i, posteriorment, es formula una proposta final que es valida mitjançant consentiment (Buck & Villines, 2007). Aquest procediment prioritza l’adequació de la persona al rol i a les necessitats del grup per sobre de criteris de popularitat o antiguitat, afavorint una cultura organitzativa basada en la confiança, el reconeixement de capacitats i la coresponsabilitat col·lectiva (Rau & Koch-González, 2018).

 

2.2.3 La sociocràcia com a model de governança participativa

El debat sobre governança participativa s’inscriu en un context de transformació de l’Estat social i de redefinició de les relacions entre administracions públiques, actors comunitaris i ciutadania. El concepte de governança fa referència a formes de coordinació que superen el model jeràrquic tradicional i incorporen mecanismes de concertació i participació de múltiples actors en la definició i implementació d’accions col·lectives (Pradel, 2011; Tomàs, 2012). En aquest sentit, la governança implica un desplaçament des d’una lògica de comandament vertical cap a estructures més horitzontals i en xarxa. Des d’aquesta perspectiva, diversos autors assenyalen que la participació efectiva no depèn únicament de la voluntat de les persones o dels actors implicats, sinó també de l’existència d’estructures organitzatives que permetin ordenar la deliberació i transformar-la en decisions operatives (Pradel, 2011). En aquest sentit, la qualitat dels processos participatius està estretament vinculada a les formes d’organització i als mecanismes que regulen la presa de decisions col·lectiva. Aquest aspecte esdevé especialment rellevant en espais comunitaris, on la participació acostuma a articular-se a través de grups diversos com associacions, col·lectius veïnals o espais autogestionats que han de gestionar processos complexos i sovint heterogenis. En aquests contextos, les dinàmiques participatives poden trobar dificultats per traduir el debat col·lectiu en decisions clares, especialment quan no existeixen procediments compartits per organitzar la deliberació o distribuir responsabilitats. L’existència d’espais participatius no garanteix per si mateixa una redistribució efectiva del poder ni una incidència real en la presa de decisions (Forest et al., 2003; Jetté, 2008). Això evidencia la importància de disposar de marcs organitzatius que permetin estructurar la participació i evitar que els processos col·lectius quedin limitats a dinàmiques informals o poc operatives. Així, la sociocràcia es pot entendre com una proposta organitzativa concreta dins del camp de la governança participativa. A diferència de models assemblearis poc estructurats, la sociocràcia estableix procediments explícits per ordenar la deliberació i la presa de decisions mitjançant el consentiment, l’organització en cercles i el doble enllaç (Rau & Koch-González, 2018; Buck & Villines, 2007). Aquesta arquitectura organitzativa pretén compatibilitzar la participació efectiva amb la claredat en la presa de decisions i la distribució de responsabilitats dins dels grups. Des d’aquesta perspectiva, el model sociocràtic pot aportar eines per abordar algunes de les dificultats habituals dels processos participatius en espais comunitaris, com ara la indefinició de rols, la concentració informal de poder o la dificultat de transformar el debat col·lectiu en decisions operatives (Rau & Koch-González, 2018). Tanmateix, la seva aplicació no elimina per si mateixa les desigualtats socials ni les dinàmiques de poder existents, de manera que la seva implementació requereix ser contextualitzada i acompanyada dins dels processos comunitaris. En aquest sentit, situar la sociocràcia dins del debat sobre governança participativa permet entendre-la com una eina que pot contribuir a estructurar la participació i reforçar la qualitat democràtica dels processos col·lectius, especialment en entorns comunitaris on la presa de decisions compartida constitueix un element central de l’organització social.  

2.2.4. Experiències d’aplicació en entorns socials i comunitaris

En les darreres dècades, la sociocràcia s’ha implementat amb èxit en cooperatives d’habitatge, projectes d’agroecologia, escoles alternatives i entitats del tercer sector que buscaven reforçar la democràcia interna i millorar la coordinació organitzativa (Rau & Koch-González, 2018). Segons Christian (2016), aquestes experiències demostren que el model facilita la implicació sostinguda de les persones membres, ja que ofereix una estructura clara on cadascú coneix la seva responsabilitat i la seva veu té un pes real a través del mecanisme de consentiment. En entorns comunitaris i veïnals, la sociocràcia s’ha utilitzat per transformar assemblees poc operatives en xarxes de cercles especialitzats (com cercles d’activitats, comunicació o logística). Aquest sistema de governança horitzontal permet gestionar projectes complexos assegurant la coherència global mitjançant el doble enllaç (Terlato, 2019). Les avaluacions d’aquestes pràctiques assenyalen resultats positius com l’augment de la transparència, la reducció de conflictes derivats de la polarització de les votacions i una major corresponsabilitat en l’execució dels acords (Buck & Villines, 2017). No obstant això, la literatura acadèmica també identifica reptes significatius en la implementació. Christian (2016) adverteix sobre la «corba d’aprenentatge»: la sociocràcia requereix un temps d’entrenament i un canvi cultural profund per passar de la cultura de la queixa o la confrontació a la cultura de la proposta i el consentiment. Així mateix, Terlato (2019) subratlla que en contextos de forta vulnerabilitat social, la complexitat inicial del model pot esdevenir una barrera si no es compta amb un acompanyament tècnic adequat. En l’àmbit específic del Treball Social Comunitari, l’aplicació de la sociocràcia ha de ser especialment sensible a les desigualtats existents al territori. Com planteja Cortés (2014), la intervenció comunitària no pot oblidar que el seu objectiu és l’apoderament real de la ciutadania. Per tant, la implementació d’eines sociocràtiques no ha de ser una simple formalització administrativa, sinó una estratègia educativa que «desvetlli l’estructura social» i permeti a les persones més excloses ocupar espais de decisió real, evitant que les regles del mètode substitueixin el treball relacional i l’acompanyament humà (Cortés, 2014; TSCAT, 2016).  

2.3 El rol del professional en el Treball Social Comunitari

El rol del/de la professional en el Treball Social Comunitari (TSC) ha experimentat transformacions significatives en paral·lel a l’evolució de l’Estat social, de les polítiques públiques i de les concepcions sobre participació i ciutadania. Si en els seus inicis el treball comunitari es vinculava a funcions d’assistència i mediació institucional, progressivament ha incorporat dimensions d’empoderament, dinamització i facilitació de processos col·lectius (Marchioni, 1999; Pastor Seller, 2004). En aquest marc, el/la treballador/a social no només intervé sobre necessitats, sinó que acompanya processos de construcció col·lectiva i de desenvolupament comunitari. Aquesta evolució situa el/la professional en una posició complexa d’intermediació entre les institucions i la comunitat, on ha de conjugar responsabilitats tècniques amb un compromís ètic vers l’autonomia col·lectiva (Banks, 2012; Úriz et al., 2007). Com afirma Cortés (2014), el treballador/a social no pot mantenir una postura neutra; la seva tasca ha de ser educativa i ha d’ajudar a «desvetllar l’estructura social», promovent un esforç crític juntament amb les persones participants per tal de transformar la realitat. El rol professional adquireix una rellevància especial en els processos d’organització i presa de decisions dins dels espais comunitaris. La manera com es dissenyen i es faciliten aquests processos pot condicionar la participació efectiva de les persones implicades, així com la distribució del poder dins del grup. Per aquest motiu, analitzar el paper del/de la treballador/a social en la dinamització d’espais col·lectius resulta clau per entendre com es poden desenvolupar formes més democràtiques d’organització comunitària.

2.3.1. Evolució del rol del/de la treballador/a social en l’àmbit comunitari

Històricament, el Treball Social es va desenvolupar sota paradigmes assistencials i de control social vinculats a la consolidació de l’Estat del benestar, amb una funció centrada en la gestió de recursos i l’atenció a situacions individuals (Pastor Seller, 2004). En l’àmbit comunitari, això es traduïa sovint en intervencions dirigides des de l’exterior, amb un paper professional predominantment tècnic i directiu. Amb l’emergència de les perspectives crítiques i del desenvolupament comunitari, el rol professional es desplaça cap a una funció més orientada a la participació, l’organització col·lectiva i la transformació social (Marchioni, 1999; Freire, 1970). Com assenyala Cortés (2014), aquest canvi implica resituar el Treball Social en el seu compromís d’acompanyar i apoderar les persones afectades per l’exclusió. El/la professional deixa de ser un/a mer/a gestor/a per esdevenir agent/a dinamitzador/a que impulsa «nous conjunts d’acció» on s’integren l’Administració, el Tercer Sector i els moviments socials.  

2.3.2. El/la professional com a facilitador/a de processos col·lectius

En el marc del desenvolupament comunitari, el/la professional adopta un rol de facilitador/a, evitant la substitució del protagonisme del veïnat (Marchioni, 1999; Ledwith, 2011). La facilitació no és una tasca neutral, sinó que implica un posicionament ètic orientat a la redistribució del poder. En aquest sentit, Cortés (2014) proposa el marc de la «Inclusively Social Work Practice» (ISWP), basat en l’associació igualitària i l’advocacia social, per respondre a processos d’exclusió com l’aïllament o l’opressió internalitzada. Aquest rol requereix habilitats per gestionar conflictes i garantir que les veus menys escoltades participin en igualtat de condicions (Banks, 2012; Úriz et al., 2007). El/la facilitador/a actua com un pont entre la comunitat i les institucions, negociant marges d’autonomia dins dels marcs administratius (Pastor Seller, 2004; Jetté, 2008). En la pràctica, aquesta funció de facilitació implica dissenyar espais de trobada, promoure dinàmiques de participació inclusiva i ajudar el grup a establir mecanismes compartits per a la presa de decisions. En molts espais comunitaris, els processos deliberatius poden veure’s dificultats per la manca d’estructures clares o per la presència de lideratges informals que concentren la capacitat d’influència. En aquest sentit, el rol professional consisteix també a generar condicions que permetin una participació més equilibrada i transparent entre les persones implicades. Tanmateix, com recorda Cortés (2014) citant Twelvetrees, el/la professional ha de ser conscient dels límits de la seva influència i acceptar que els canvis comunitaris solen ser «lents i graduals». Per tant, la facilitació sociocràtica no és només una qüestió de mètode, sinó d’una «manera de fer» on el/la professional ha de ser coherent amb el model de societat, més democràtic i horitzontal, que promou.  

2.3.3. Competències professionals en dinamització i presa de decisions participativa

La dinamització de processos participatius exigeix un conjunt específic de competències tècniques i relacionals. Entre aquestes destaquen la capacitat d’anàlisi comunitària, la planificació participativa, la mediació de conflictes i la facilitació de la presa de decisions col·lectiva (Marchioni, 1999; Pastor Seller, 2004). En contextos on es promouen models de governança participativa com la sociocràcia, el/la professional ha de comprendre les arquitectures organitzatives (cercles, consentiment, doble enllaç) i saber adaptar-les a la realitat del grup, assegurant transparència i corresponsabilitat sense que la metodologia esdevingui una barrera per a la participació (Rau & Koch-González, 2018; Christian, 2016). Entre aquestes competències destaquen també la capacitat de facilitar reunions, gestionar el temps col·lectiu, sintetitzar posicions diverses i ajudar el grup a avançar cap a acords compartits. Aquestes habilitats resulten especialment importants en contextos on la presa de decisions es basa en processos deliberatius, ja que permeten evitar bloquejos, malentesos o dinàmiques de dominació informal. Des d’una perspectiva ètica, aquestes competències han d’anar acompanyades d’una reflexivitat crítica sobre l’ús del poder professional. Com assenyala Cortés (2014), el/la treballador/a social ha de basar la seva pràctica en la «conscienciació reflexiva», essent conscient que la seva intervenció ha de ser coherent amb el model de societat —més democràtic i equitatiu— que promou. La pràctica del Treball Social implica decisions amb impacte col·lectiu que requereixen una deliberació moral constant i coherència amb els principis de justícia social (Banks, 2012; Cortés, 2014).

2.3.4. Tensions entre intervenció tècnica i autonomia comunitària

La intervenció comunitària es desenvolupa sovint en una tensió constant entre les exigències administratives de les institucions i el respecte a l’autonomia dels processos veïnals (Jetté, 2008; Pastor Seller, 2004). El/la professional pot veure’s pressionat/ada per indicadors, terminis i objectius que no coincideixen amb els ritmes i prioritats comunitàries. Aquesta tensió és especialment evident en la participació institucionalitzada, on els espais col·lectius poden quedar condicionats per marcs normatius que limiten la seva incidència real (Forest et al., 2003; Pradel, 2011). Davant d’això, el repte consisteix a preservar marges d’autonomia i evitar que la participació es redueixi a una formalitat procedimental. Des d’una perspectiva crítica, cal reconèixer que el poder professional no desapareix en els models participatius, sinó que es transforma i pot adoptar formes més subtils de control (Freire, 1970; Ledwith, 2011). Per aquest motiu, la transparència i la «associació igualitària» (Cortés, 2014) esdevenen elements centrals per garantir que la intervenció tècnica no substitueixi el protagonisme de la comunitat. Com conclou Cortés (2014) citant Twelvetrees, el/la professional ha de ser capaç d’acceptar que els canvis seran «lents i graduals», mantenint un acompanyament que prioritzi l’apoderament real per sobre de l’eficàcia administrativa immediata. En aquest marc, el Treball Social Comunitari es troba davant el repte d’acompanyar processos participatius que siguin realment transformadors, promovent formes d’organització col·lectiva que permetin distribuir el poder de manera més equitativa (Marchioni, 1999; Barbero i Cortès, 2005). Explorar models organitzatius que ajudin a estructurar aquests processos, com pot ser el cas de la sociocràcia, pot contribuir a reforçar la qualitat democràtica dels espais comunitaris (Rau & Koch-González, 2018; Christian, 2016). La relació del/de la professional amb la comunitat requereix una actitud basada en l’escolta activa, la confiança mútua i la coherència entre el discurs i la pràctica, en coherència amb el compromís ètic i polític propi del Treball Social (Banks, 2012; Cortés, 2014). El Treball Social Comunitari demana un compromís relacional sostingut, capaç de reconèixer els sabers locals i de posar-los en diàleg amb els coneixements tècnics i institucionals (Ledwith, 2011). En aquest sentit, el/la treballador/a social actua com a catalitzador/a de processos que parteixen de la vida quotidiana de les persones, facilitant espais on el coneixement experiencial adquireix valor i legitimitat (Freire, 1970; Cortés, 2014). Aquesta tasca comporta també la gestió d’emocions, conflictes i expectatives diverses, promovent dinàmiques de participació equitatives i inclusives que afavoreixin l’enfortiment de la capacitat d’incidència col·lectiva (Banks, 2012; Úriz et al., 2007). Des d’aquesta perspectiva, el rol professional s’articula com un exercici constant de reflexivitat i autorevisió (Cortés, 2014). El/la treballador/a social ha de mantenir consciència crítica sobre el seu propi poder i sobre la possible reproducció de relacions jeràrquiques en els processos participatius (Ledwith, 2011). La facilitació, especialment en marcs democràtics com la sociocràcia, requereix un posicionament ètic orientat a prioritzar l’empoderament comunitari per damunt de l’eficiència tècnica (Banks, 2012; Rau & Koch-González, 2018). El/la professional no dirigeix el procés, sinó que en cuida l’estructura relacional: vetlla perquè totes les veus siguin escoltades, assegura transparència en la comunicació i fomenta la responsabilitat compartida en la presa de decisions (Pastor Seller, 2004; Jetté, 2008). Això requereix habilitats per mantenir l’equilibri entre la dinàmica del grup i els objectius col·lectius, evitant que la metodologia esdevingui un fi en si mateixa. En la pràctica, aquesta manera de fer situa el/la treballador/a social com a agent polític i educatiu alhora (Freire, 1970; Cortés, 2014). La seva funció no es limita a la gestió de processos, sinó que busca la transformació de les relacions de poder tant dins la comunitat com en la seva interacció amb les institucions (Marchioni, 1999; Barbero i Cortès, 2005). El compromís professional consisteix, doncs, a generar les condicions perquè la comunitat pugui autogestionar els seus propis processos de decisió, en coherència amb els principis de justícia social i equitat (Banks, 2012). Des d’aquesta òptica, la sociocràcia transcendeix la seva dimensió metodològica per esdevenir una expressió pràctica d’un marc ètic que orienta l’exercici professional cap a formes de convivència més horitzontals, deliberatives i emancipadores (Rau & Koch-González, 2018; Christian, 2016).

3. OBJECTIUS I HIPÒTESIS

3.1. Objectiu general

Analitzar de quina manera el model sociocràtic pot contribuir a millorar l’organització i la presa de decisions en espais comunitaris des de la perspectiva del Treball Social Comunitari.

3.2. Objectius específics

1. Identificar les principals dificultats d’organització i presa de decisions en espais comunitaris, segons la perspectiva dels professionals del Treball Social Comunitari.
2. Analitzar quins elements del model sociocràtic poden donar resposta a aquestes dificultats.
3. Explorar la valoració dels professionals sobre la viabilitat d’incorporar el model sociocràtic en la pràctica comunitària.
4. Identificar factors facilitadors i obstacles per a la implementació d’elements sociocràtics en espais comunitaris

3.3. Pregunta d’investigació

De quina manera el model sociocràtic pot contribuir a la millora de l’organització i la presa de decisions en espais comunitaris, segons la perspectiva dels professionals del Treball Social Comunitari?

3.4. Hipòtesis preliminars

Es preveu que els professionals percebin el model sociocràtic com una eina potencialment útil per millorar l’organització i la presa de decisions en espais comunitaris. Es preveu que l’eficàcia percebuda del model sociocràtic estigui condicionada per les característiques del grup i del context d’intervenció comunitària. Es preveu que els professionals identifiquin el seu rol com a element facilitador clau en la possible implementació del model sociocràtic.      

4. METODOLOGIA

4.1. Enfocament metodològic 4.2. Disseny de la investigació 4.3. Participants i mostra 4.4. Instruments de recollida de dades 4.5. Procediment 4.6. Estratègia d’anàlisi de dades 4.7. Consideracions ètiques 4.8. Limitacions de l’estudi

 

5. RESULTATS

5.1. Dificultats en l’organització i presa de decisions en espais comunitaris 5.2. Percepció sobre metodologies participatives 5.3. Coneixement i valoració del model sociocràtic 5.4. Potencialitats percebudes del model sociocràtic 5.5. Factors facilitadors i obstacles per a la seva implementació

 

6. DISCUSSIÓ

6.1. Contrast amb el marc teòric 6.2. Confirmació o refutació de les hipòtesis 6.3. Implicacions per al Treball Social Comunitari 6.4. El paper del professional en la implementació del model

 

7. CONCLUSIONS

7.1. Resposta a la pregunta d’investigació 7.2. Aportacions del treball 7.3. Recomanacions per a la pràctica professional 7.4. Futures línies de recerca

   

8. REFERENCIAS

Ballester Frago, M. (2016). Intervenció comunitària i rol dels professionals als serveis socials a Barcelona (Catalunya) i Mont-real (Quebec): una anàlisi comparada. Universitat de Barcelona. http://hdl.handle.net/10803/390949 Banks, S. (2012). Ethics and values in social work (4th ed.). Palgrave Macmillan. Buck, J., & Villines, S. (2007). We the people: Consenting to a deeper democracy. A guide to sociocratic principles and methods. Sociocracy.info Press. https://www.sociocracy.info/we-the-people-2/ Carrasco Calvo, S. (2020). Pròleg. A T. Casanovas, M. M. Plans, & R. Romeu (Eds.), Treball social comunitari a Catalunya de 1960 a 1980: Una aportació històrica (pp. 7–12). Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya. Casanovas, T., Plans, M. M., & Romeu, R. (2020). Treball social comunitari a Catalunya de 1960 a 1980: Una aportació històrica. Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya. Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya. (2024). Orientacions per a la pràctica del treball social comunitari. https://www.tscat.cat/download/web/-Orientacions-practica-tsc.pdf Christian, D. L. (2016). Avoiding» Sociocracy Wars»: How Communities Learn Sociocracy and Use It Effectively… Or Not. Communities, (173), 58. Forest, P. G., Abelson, J., Gauvin, F. P., Martin, E., & Eyles, J. (2003). Participation et publics dans le système de santé du Québec. In V. Lemieux, P. Bergeron, C. Bégin, & G. Bélanger (Eds.), Le système de santé au Québec: Organisations, acteurs et enjeux (pp. 175–200). Les Presses de l’Université Laval. Freire, P. (1970). Pedagogia de l’oprimit. Siglo XXI. Cortés, F. (2014). La potenciación del trabajo comunitario como estrategia para reafirmar el compromiso social del trabajo social. Revista de Treball Social, (203). https://revistarts.com/index.php/rts/article/view/3239 Jetté, C. (2008). Les organismes communautaires et la transformation de l’État-providence: Trois décennies de coconstruction des politiques publiques dans le domaine de la santé et des services sociaux. Presses de l’Université du Québec. Ledwith, M. (2011). Community development: A critical approach. Policy Press. Marchioni, M. (1999). Comunidad, participación y desarrollo. Madrid: Editorial Popular, 27. Parent, A., O’Neill, M., Roy, B., & Simard, P. (2012). Entre santé publique et organisation communautaire: Points de convergence et divergence autour du développement des communautés au Québec. Revue de l’Université de Moncton, 43(1–2), 67–90. Pastor Seller, E. (2004). La participación ciudadana en el ámbito local, eje transversal del trabajo social comunitario. Alternativas. Cuadernos de Trabajo Social, N. 12 (diciembre 2004); pp. 103-137. https://rua.ua.es/server/api/core/bitstreams/60b4309f-91ae-41cb-a158-166a1e60cd01/content Pradel, M. (2011). Governança, innovació econòmica i social en dos territoris subnacionals europeus: El Black Country (West Midlands) i el Vallès Occidental (Catalunya) (Tesi doctoral). http://www.tesisenred.net/handle/10803/119764 Rau, J., & Koch-Gonzalez, J. (2018). Organizations that embrace interdependence. Tikkun, 33(3). Romme, A. G. L. (1995). The sociocratic model of organizing. Strategic Change, 4(4), 209–215. https://doi.org/10.1002/jsc.4240040404 Terlato, A. N. (2019). Modelos de gobierno de tipo horizontal, una perspectiva frente a los sistemas jerárquicos clásicos (No. 692). Serie Documentos de Trabajo. Tomàs, M. (2012). Autonomies polítiques territorials i governabilitat metropolitana: Una comparació Catalunya-Quebec. Revista d’Estudis Autonòmics i Federals, (16), 177–199.

9. Annex

• Guió d’entrevista
• Consentiment informat
• Taules d’anàlisi
• Altres materials